Sobre assajos, directors, directores, actrius i actors

Per Salvador Teis

Començo a escriure, tot i que fa molt de temps que ho volia fer, i no sé si sabré comunicar bé el que vull comentar. Vull parlar una mica de la meva experiència al Centre fent teatre. No pretenc fer una anàlisi crítica de l’activitat però amb el que veig, he vist i he viscut sí que vull posar a debat diferents aspectes d’això que en diem “fer teatre”.

Començaré parlant dels directors/es. Crec que a la bona voluntat que mostren volent dirigir una obra, s’ha d’afegir el treball i gairebé el sacrifici que suposa fer aquesta feina. Al llarg dels anys que he fet teatre al Centre he tingut directors/es de tota mena: hi ha qui està molt pendent del text, d’altres del rol dels personatges, pocs sobre la polidesa del llenguatge i dicció en la parla per part dels actors/actrius. Aquí hi cal un gran esforç per part de tothom, per millorar-ho. Això sí, un “10” a la paciència que han de tenir amb els que actuem. I a més han de treballar, sovint sols o poc ajudats, l’escenografia, els decorats, els aspectes tècnics, etc. Aquí chapeau!. Advoco perquè tota iniciativa per ajudar a millorar la seva formació i recursos escènics sigui promoguda i ben rebuda.

En el que s’hauria de tenir molta cura és en la preparació i muntatge de l’obra. Una preparació llarga en el temps de vegades no té l’efectivitat que inicialment es busca. Però això potser requereix de canvis més globals que no només de l’acció dels directors/es.

D’actors i actrius n’hi ha de tota mena i color. Per això som un Centre divers i variat. I això és una virtut perquè dóna molts perfils diferents. No entro a valorar si hi ha un major protagonisme de certs actors/actrius en detriment de la resta, en tot cas són els directors/es en cada moment els que ho han de calibrar. Del que sí em veig en cor d’opinar és que en més casos dels desitjats, observo baix compromís amb el treball. L’exigència personal a voltes és baixa i això malauradament té la seva traducció en una poca implicació en aprendre el paper a fer, en l’assistència al assajos (quants estan en diverses obres a la vegada?), implicació en l’obra, etc. Però per damunt de tot, i sembla una “marca de la casa”, hi ha la manca total de puntualitat en els assajos. Començar tard i malament, a més de fer perdre el temps a tothom (sobretot als que arriben puntuals) resta efectivitat, concentració i en definitiva endarrereix la marxa de l’obra.

Per tot plegat, amb la voluntat d’aportar elements de reflexió que siguin bons pel Centre penso que les obres s’haurien de muntar en poc temps (3 mesos?). Això implica un compromís de treballar i aprendre el paper aviat. Molts mesos d’assaig poden cansar, no motiven, propicien baixa exigència i allò de... “encara queda temps” (no nego que muntatges grans i dificultosos poden requerir força temps, però haurien de ser l’excepció). Caldria, també, fixar unes mínimes normes de comportament i compromís per part d’actors i actrius començant per la puntualitat, compromís amb l’obra, assistència i atenció als assajos i, en conseqüència, més i millor respecte al director/a i als companys/es de repartiment.

Finalment, aprofitant que aquest escrit neix un cop feta la remodelació del teatre i veient com ha quedat, potser s’hauria d’anar cap a muntatges amb escenografia, decorats i atrezzo que siguin adients a l’espai de l’escenari i sobretot a la capacitat d’emmagatzematge que ens ha quedat.

La meva intenció no ha estat donar cap directriu o norma, tan sols he opinat a partir de la meva experiència i em sentiria bé si amb el que he dit ajudo a reflexionar sobre tot plegat. I que ningú se senti maltractat. I per sobre de tot... Visca el teatre!