Les dones al Centre

Per Pepita Mestanza

Ara que aquests dies i per motius personals –que la majoria coneixeu– no puc baixar pel Centre, vaig seguint a través dels Butlletins els neguits i 'intringulis' que segueixen passant per la casa...

Des que tenia 10 anys no puc recordar la meva vida sense estar relacionada –d’una manera o altra i amb més o menys intensitat– amb el Centre.

Primer, la connexió que hi havia amb el Centre de Sant Francesc de Paula de noies, ubicat al mateix carrer Sant Pere Més Alt; feien servir les instal·lacions per fer Pastorets, Zarzuelas, teatre, etc. (i sempre per separat dels nois, per descomptat!); les Primeres Comunions a la sala cafè (xocolatades incloses); recollir el meu germà petit a la sortida de classe de la Escola que hi havia al Centre (i sempre a les escales : el Sr. Barber, el director, no volia nenes al pati).

I és que la integració de les dones al Centre al llarg dels anys següents va costar més del què hauria d’haver suposat. No va ser fins l’any 1968 (ja en feia 5 de casada) que per primer cop la Junta de Govern i el seu Director Dr. Antoni Piña Pure, a cinc o sis dones que sempre corríem per la casa ens van anomenar “Membre col·laboradora de l’Obra d’Apostolat del Centre Sant Pere Apòstol” amb un document que expressava que teníem un vistiplau per ser col·laboradores. Però no sòcies. Pel què semblava, per ser sòcies de ple dret encara hauríem de picar molta pedra.

Ni us podeu imaginar tots els records que et venen al cap quan el passat 27 de febrer, i amb motiu del 80è aniversari d’en Manel (en Frere), a la Capella del Centre se li va fer entrega d’una placa en nom de tots els socis; entrega que la va fer la Presidenta. Una dona! Per fi.

Una dona que, per cert, i no cal dir-ho, he vist créixer. D’una família molt estimada per part nostra.

De cop, les primeres obres de teatre amb noies, els primers grups de Coral, el teatre infantil i mixt, les primeres Comissions de Teatre, els Cafès Teatre a l’Auditori, la Coral Catalunya i tantes altres coses han cobrat sentit. Crec sincerament –malgrat tot el temps que ha passat– que tot ha valgut la pena per poder arribar a tenir el Centre que ara tenim. No ha estat en va.